Treballar com a professora voluntària a Prasat Bakong

Del viatge al voluntariat: un punt d’inflexió decisiu

Jo n’era una, d’ells: una viatgera que ja n’havia tingut prou, de fer la motxilla cada dos per tres, d’anar corrents de ciutat en ciutat i visitar llocs sense cap propòsit concret. En resum: una viatgera que s’havia cansat una mica de viatjar. Aquesta és la raó per la qual vaig decidir fer un voluntariat: romandre en un lloc, fer quelcom amb sentit, comptar amb algú que es preocupés per mi, trobar una mica de repòs. Tant els meus amics com jo no estàvem gens segurs de si una escola podria ser el millor indret per fer de voluntaris, tenint en compte que en realitat buscàvem una altra cosa. Vam intercanviar missatges amb bastantes organitzacions de tota mena a Laos i a Cambodja, tan sols per obtenir una cancel·lació rere l’altra. Una vegada perquè érem massa joves, en un parell d’ocasions perquè l’estada mínima era d’almenys 1 mes. Estàvem viatjant, de manera que no volíem que aquest parèntesi durés més de 3 setmanes. Això ja és ben bé una eternitat per a algú acostumat a moure’s cada dos dies! A Cambodja només una persona va respondre immediatament i d’una forma educada i acollidora: la Cristina de Dream Big Cambodia. Així que vam fer un cop d’ull a la seva pàgina web, ens vam llegir el manual i els correus centenars de vegades, i després d’un temps vam decidir-nos a anar-hi. Encara ens sentíem un xic insegurs respecte al fet d’ensenyar. Cap de nosaltres havia fet mai de professor. Jo treballava amb nens, però… impartir classes? Ensenyar en un idioma que no era la nostra llengua materna?

Primeres impressions: amor immediat

Quan Mr. Chang ens va recollir, vam dir-nos una vegada i una altra: “si no ens agrada, podem marxar en qualsevol moment. No ens estem comprometent a res. Podem fotre el camp!”.

Potser va ser un accident, o tal vegada havia de passar així, però el dia que vam arribar la Rathana, la directora de l’escola, havia comprat uns altaveus nous per als nens. Així que tan aviat com vam baixar del tuk-tuk va esclatar una festa, i no va acabar-se fins molt tard aquella nit. Quan vam marxar a dormir, encara aclaparats per tots els nens, el ball, aquell indret, ja ho teníem ben clar: no marxaríem d’allí tan rápid com ens havíem pensat.

Molt aviat vam donar-nos compte que el problema més gran de l’escola era l’alta rotació del personal. Solament algunes persones s’hi quedaven per més de 2 setmanes, però si de veritat vols ajudar cal que et comprometis a llarg termini, no hi ha cap altra manera. Arribar a conèixer els nens, la rutina diària, la forma d’ensenyar… tot això demana el seu temps. No és un lloc per a viatgers que vulguin estalviar-se uns diners i passar una bona estona. Per descomptat, vam necessitar un parell de dies, de setmanes i de somriures més perquè al final ens decidíssim a allargar el nostre visat i quedar-nos-hi 2 mesos, però això va ser el millor que mai he fet en tota la meva vida.

Els beneficis del compromís a llarg termini

Quan vaig marxar de Bakong el primer cop, ho vaig fer enduent-me amb mi les primeres impressions que van impactar-me el dia de la meva arribada, i em vaig prometre a mi mateixa (i potser fins i tot a algun dels nens) que acabaria tornant.

Tan sols vaig necessitar un mes per tornar.

Aquesta vegada ja n’estava al corrent, dels problemes, i vaig poder començar a ajudar a un nivell completament diferent. El temps vola a Bakong, i de vegades vaig tenir la sensació que allí els dies no comptaven amb hores suficients per a tota la feina que hi havia per fer. No sempre va ser fàcil, la veritat; en ocasions vaig tornar-me boja, perquè l’estil cambodjà de fer les coses i de gestionar una ONG és molt diferent de les nostres maneres “occidentals”. I la corrupció és tan sols un dels obstacles!

Però allò que de debò em va mantenir sempre dempeus van ser els somriures i la confiança dels nens, que ben aviat van convertir-se en els meus amics i germans, i també la sensació que tot el que fas allà, tot el que canvies, té un efecte apreciable. Apropa els nens una passa més cap a un futur millor, els ajuda a millorar les seves vides. Quan veus els seus somriures i la manera en què aprecien allò que fas, la teva feina es fa amb facilitat i t’emplena.

No vaig quedar-m’hi tant de temps únicament perquè m’encanti fer voluntariat, sent sincera; en una gran part va ser per una raó molt egoista. N’obtens molt de tornada, molt més d’allò que dones: amor, confiança, somriures, amistat… em van tractar com si fos un d’ells, sense cap mena de suspicàcia ni de distància. Mai abans m’havia sentit tan estimada i apreciada pel simple fet d’estar-me en un lloc i ser jo mateixa.

No cal que siguis el professor perfecte, ni un gran futbolista o algun tipus d’estrella. Els nens t’estimaran per haver-hi anat, per fer un esforç i per intentar-ho. Això és el millor regal que existeix en el món.

De manera que, a cert punt, els mesos van començar a passar volant i ni tan sols me’n vaig adonar. I un dia va arribar el moment en què vaig haver de marxar.

Ser voluntari des de la distància: la importància de mantenir un lligam permanent

No va ser un adéu trist. A Bakong tots sabien que jo tornaria en algun moment, i la amistat pot continuar fins i tot des de la distància. De manera que, tirant la vista enrere a tot el temps que hi vaig passar, allí, aquells 7 o 8 mesos van ser els millors de la meva vida. He après tantes coses… moltes més de les que mai hauria pensat. Vaig tenir l’oportunitat de conèixer de prop un estil de vida que era totalment diferent a tot allò que havia conegut.

Sóc conscient que no tothom pot estar-s’hi tant de temps com ho vaig fer jo, però sovint la gent em pregunta: “quina és la millor manera d’ajudar aquest projecte?“. I tan sols se m’acudeix una resposta: ves a Bakong i queda-t’hi tant de temps com et sigui possible, torna-hi tantes vegades com puguis. Aquesta és la millor forma d’ajudar.

I fins i tot ara, de tornada a la meva vida quotidiana, els nens segueixen enviant-me fotos, preguntant-me quan tornaré. Bakong quedarà gravat al teu cor, i ells mai oblidaran el que vas fer allí.

Gratitud infinita per l’experiència

• Gràcies a tots. Gràcies a la Rathana, a Mr. Chang, a la Sok Nim.
• Gràcies a tots els pares, que estan ben assabentats de tot el que passa encara que no els vegis mai. Gràcies a la Rea, al Somnang, gràcies a la classe de cinquè per ser la meva millor classe. Us estimo a cadascun de vosaltres i us recordaré sempre.
• Gràcies al meu grup avançat, no sou els meus alumnes… sou els meus germans i germanes, nois! Gràcies per respectar-me i ensenyar-me molt més del que jo us he ensenyat!
• Gràcies a tots els estudiants de la Cristina School! Sou tots els meus amics, més aviat que els meus alumnes! I a tots els meus amors de Kouk Trach!!!
• Gràcies a la Cristina per ser l’espatlla on sempre he pogut plorar i la meva millor amiga i recolzament d’Europa. Aquest projecte, en gran mesura, l’has fet possible tu, i sense tu res no funcionaria. Ets un rol modèlic per a mi i espero continuar sent la teva ajudant!
• Gràcies a tots els voluntaris. Sé que sempre deia que només estava al projecte pels nens, però això no és veritat: també hi era per vosaltres! Vau convertir-vos en els meus amics i en la meva família: Luca, Sophia, Oscar, Alberto, Jiayian, Marie, Lucy, Morgane!

ESCRIT PER MARLENE SCHMOLKE

Tu també pots seguir els seus passos…